Consells Comarcals
OPINIÓ
FUTBOL I PUNKS
ARTICLE PUBLICAT A REGIÓ7 3/06/2016
Consells Comarcals
Si faig memòria,
l’únic que recordo del futbol, és
l’Arconada, el Maradona i l’estratosfèric rapte d’en Quini. Vint-i-quatre
dies, final feliç i perdre la lliga.
Això també és art. L’art de les set meravelles del món. Anarquia masculina
gairebé. Conills transparents, lesbianismes consumits i llibres amb olor de marduix des del centre
de la capital manresana.
Quan fem repàs de
les agendes, les notes s’acumulen. El Macba fa punk estèril, com qui fa servir
condons cada dia, amb l’excusa de girar les hamburgueses de les graelles. L’important
és la imaginació. Quan una idea entra en un museu es descontextualitza.
S’amanyaga. Per la forma i la pudor de sofre. Una mica com les eleccions i tot
el rastell que queda al lavabo.
El punk prové d’un
malestar, d’un no futur, una ràbia, una acció. Actitud. Qui és punk ara mateix
? Actualment estem entre dues línies,
estàs d’acord o ho odies. Practiques esport com una droga o fas ioga fins a
sentir-te les morenes. La versió punk actual es veu diluïda. Els anys
setanta/vuitanta berguedans eren postularment punks. Tot s’acabava i la droga
diluïa borrosament la realitat. Jordi Cussà, amb el seu llibre Cavalls Salvatges, en fa una acurada crònica. Una realitat. Per això viure a Barcelona i
contemplar l’exposició del Macba, és com una desobediència còmoda. La pàtina prové de les comarques. Sabata i
espardenya formen un llenguatge propi, que acaba forjant una identitat.
En resum, el
Quini no és punk i estava folrat. El Macba pinta
i coloreix i el diàleg és per aclarir. Trinxar-ho, però sense discursos
loops, egocèntrics i banderístics.
Consells Comarcals
Si faig memòria,
l’únic que recordo del futbol, és
l’Arconada, el Maradona i l’estratosfèric rapte d’en Quini. Vint-i-quatre
dies, final feliç i perdre la lliga.
Això també és art. L’art de les set meravelles del món. Anarquia masculina
gairebé. Conills transparents, lesbianismes consumits i llibres amb olor de marduix des del centre
de la capital manresana.
Quan fem repàs de
les agendes, les notes s’acumulen. El Macba fa punk estèril, com qui fa servir
condons cada dia, amb l’excusa de girar les hamburgueses de les graelles. L’important
és la imaginació. Quan una idea entra en un museu es descontextualitza.
S’amanyaga. Per la forma i la pudor de sofre. Una mica com les eleccions i tot
el rastell que queda al lavabo.
El punk prové d’un
malestar, d’un no futur, una ràbia, una acció. Actitud. Qui és punk ara mateix
? Actualment estem entre dues línies,
estàs d’acord o ho odies. Practiques esport com una droga o fas ioga fins a
sentir-te les morenes. La versió punk actual es veu diluïda. Els anys
setanta/vuitanta berguedans eren postularment punks. Tot s’acabava i la droga
diluïa borrosament la realitat. Jordi Cussà, amb el seu llibre Cavalls Salvatges, en fa una acurada crònica. Una realitat. Per això viure a Barcelona i
contemplar l’exposició del Macba, és com una desobediència còmoda. La pàtina prové de les comarques. Sabata i
espardenya formen un llenguatge propi, que acaba forjant una identitat.
En resum, el
Quini no és punk i estava folrat. El Macba pinta
i coloreix i el diàleg és per aclarir. Trinxar-ho, però sense discursos
loops, egocèntrics i banderístics.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada