Ultra Sur
OPINIÓ
TERRITORI CULTURAL
ARTICLE PUBLICAT A REGIÓ7 20/05/2016
Ultra Sur
La
cultura no val res. Això està clar. Almenys al territori que envolta uns 1.500
km a la rodona, té un cost banal. No mitjana, no rotondes, ni autovies. Avui no
parlarem d’artistes ni d’art, parlarem de la penositat en què se sustenta l'art
a Espanya (per situar un país pel qui necessiti esquematitzar-se), amb
propietats i realitat. D’un heroisme quasi bé estoic dels qui hi confiem.
Per
un costat, hi ha el romanticisme i, per l’altre, hermetisme. Els veïns sempre la
tenen més grossa. Girona, flors i Mèxic, les olimpíades. No hi ha persona que no
es retracti dins d’una vulgaritat bàsica.
Cauen
els tòtems, els sous dels artistes són zero. Les ajudes són com anar a pidolar,
mentre que Holanda ofereix treball digne i respecte. Hi ha dies que no sé ben
bé com continuar explicant i lluitant per una cultura digna, que eduqui els
nostres fills, avis, parelles, des d’un vessant lògic. Des d’aquí. D’una
manera simple i entusiasta. Que es trenquin les normes i els càrrecs dissenyats
amb noms i cognoms. La cultura no és un joc ni Telecinco.
Les
revistes culturals, el paper, les pàgines avorrides dels setmanaris, les naus
industrials i els llibres de segona mà. Sembla que entre tots ho salvarem
tot i que hi ha coses que cauen pel seu propi pes. Però, com diuen a Luxemburg,
no hi ha mal que duri més de deu minuts. Respiracions bàsiques.
Posicionar-se
a nivell estatal amb criteri, ja sigui cantant, penjant quadros o fent dansa
contemporània, és un orgull. Perdre pes no vol dir perdre el cap. Pensar,
treballar i evolucionar.
Ultra Sur
La
cultura no val res. Això està clar. Almenys al territori que envolta uns 1.500
km a la rodona, té un cost banal. No mitjana, no rotondes, ni autovies. Avui no
parlarem d’artistes ni d’art, parlarem de la penositat en què se sustenta l'art
a Espanya (per situar un país pel qui necessiti esquematitzar-se), amb
propietats i realitat. D’un heroisme quasi bé estoic dels qui hi confiem.
Per
un costat, hi ha el romanticisme i, per l’altre, hermetisme. Els veïns sempre la
tenen més grossa. Girona, flors i Mèxic, les olimpíades. No hi ha persona que no
es retracti dins d’una vulgaritat bàsica.
Cauen
els tòtems, els sous dels artistes són zero. Les ajudes són com anar a pidolar,
mentre que Holanda ofereix treball digne i respecte. Hi ha dies que no sé ben
bé com continuar explicant i lluitant per una cultura digna, que eduqui els
nostres fills, avis, parelles, des d’un vessant lògic. Des d’aquí. D’una
manera simple i entusiasta. Que es trenquin les normes i els càrrecs dissenyats
amb noms i cognoms. La cultura no és un joc ni Telecinco.
Les
revistes culturals, el paper, les pàgines avorrides dels setmanaris, les naus
industrials i els llibres de segona mà. Sembla que entre tots ho salvarem
tot i que hi ha coses que cauen pel seu propi pes. Però, com diuen a Luxemburg,
no hi ha mal que duri més de deu minuts. Respiracions bàsiques.
Posicionar-se
a nivell estatal amb criteri, ja sigui cantant, penjant quadros o fent dansa
contemporània, és un orgull. Perdre pes no vol dir perdre el cap. Pensar,
treballar i evolucionar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada